Hi havia una vegada un pastís de xocolata envoltat d’estrelles de mar de galeta de xocolata blanca. Tenia molta personalitat. Rodó com una cara contenta, cridava molt l’atenció. Lluïa a la seva superfície delicats cavallets de mar de xocolata vermella i peixos petits de diferents colors que saltaven sobre onades blaves, també de xocolata. Les espelmes, enceses com arbres d’un bosc al mig d’aquell mar, acabaven de donar lluïssor al conjunt.
Unes mans aguantaven la safata de mantellina blanca de paper que l’envoltava i el traslladava a tota velocitat des de la cuina fins al menjador. A les fosques, és clar. El pastís finalment es trobava cara a cara amb un nen que feia anys. Un nen que se’l mirava meravellat i se l’empassava tot de cop amb els ulls.
Se sentien veus, cants i aplaudiments, com és habitual a les celebracions. S'encenien els llums i se sentia un "Oh!". I sempre el mateix comentari: "Oh, quin pastís tan maco. És una pena menjar-se'l". Però el ganivet ja havia fet la seva feina i els talls de pastís desapareixien de platet en platet i de boca en boca ràpidament entre "mmmhs" de satisfacció. No en deixaven ni una engruna. Perquè, és clar, el pastís era massa bo per només mirar-se'l! I tots van ser feliços menjant pastissos, i aquest conte s'ha acabat!
Així comencen i acaben tots els pastissos de la Bet, com un conte. I no només perquè són dolços, que això és una evidència, sinó perquè són únics i molt especials. A la seva cuina, la Bet fa anar els estris com si fossin eines per escriure. Tracta els ingredients com si fossin lletres i forneja delicades històries al seu forn gegant. Als armaris, hi té una immensa col·lecció de motllos que vénen a ser les il·lustracions de cada conte. Motllos petits i grans, de silicona o bé de metall. Tenen formes molt diverses: Hi ha arbrers, ninots, animals, núvols, flors i fins i tot càmeres de cinema.
La Bet, més que una cuinera que fa bons pastissos, és una escriptora que fa contes que es mengen. Sucre en pols, confitura, mantega, ametlles, llet, xocolata, llimona, taronja, i secrets que no vol dir, acaben configurant cada vegada una petita història comestible. Sobre cada pa de pessic, flonjo i tou com un coixí d'aquells que fan somiar, quan surt calent del forn, hi dibuixa alguna cosa que complaurà els seus lectors golafres, tant petits com grans. Perquè a cada celebració li convé una escena diferent i, davant les espelmes enceses, a les festes no hi ha edat. L'emoció davant la sorpresa és sempre la mateixa, i la Bet ho sap i ens ho recorda cada vegada que tanquem els ulls i demanem un desig. Any rere any, al bufar amb força, l'alè ens torna l'aroma suau de la xocolata...
La Bet fabula davant de cada nou pastís. Ens dóna plaer al fer-nos gaudir d'una experiència digestiva i poètica. A cada una de les seves petites històries dedicades hi ha molta imaginació. I ja sabem que la imaginació fa despertar la gana.
Rosa Vergés
